La píndola del Crim?

Opinió

La píndola de l'endemà no ha deixat ningú indiferent. L'església catòlica, per boca de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), ja ha manifestat que es tracta igualment d'un crim d'una altra manera d'abortar.
L'Enciclopèdia Catalana defineix crim com a 'infracció punible de caràcter greu'. Així que es pot incórrer en unes preguntes obligades. Si administrar la píndola, sempre segons la CEE, és una infracció, quines lleis s'estan infringint? Seran les lleis de Déu perquè de fet les de l'estat de dret ho permeten, d'aquí la polèmica. Si es una infracció punible vol dir que es pot castigar? Aleshores una infracció de les lleis de Déu pot ser castigada per qui? Déu mateix? Perquè l'església poca cosa pot fer pel seu compte, així que tan sols pot castigar Déu nostre senyor. La formació cristiana no promou un Déu venjatiu ni molt menys dels que castiguen. Cert és que hi ha un manament que diu que 'No mataràs' (a un ésser humà, senten). Precisament la CEE també fa referència al fet de matar 'qualsevol tipus de vida humana incipient'. Però tan sols cal anar als llibres de biologia humana per veure que no es pot dir vida humana incipient a allò que abans de la primera setmana de fecundació només són unes cèl·lules multiplicant-se i que, entre la primera setmana i els tres primers mesos ja es desenvolupa com a embrió. La píndola de l'endemà, s'autodefineix per 'matar' unes cèl·lules l'endemà mateix d'haver-les creat. Si matar unes cèl·lules és matar vida humana incipient som culpables de genocidi cada vegada que ens tallem els cabells o les ungles, dispensin per frivolitzar.
Tot l'enrenou és massa complex com per deixar que l'església ho simplifiqui a qüestions morals que, com acabem de descriure, són formalment i moral de dubtosa veracitat. Tots els maldecaps que arriben amb la 'nova' píndola de l'endemà amaguen una nova dimensió de problemes que sembla que ningú vulgui veure (o afrontar) i que es carreguen injustament sobre el medicament en qüestió. Per començar, si a la gent li preocupa que se'n faci un mal ús, potser el problema és la formació dels que l'han d'utilitzar. Segon, si als pares els preocupa que els seus fills amaguin una automedicació, qui sap si el moll de l'os del problema rau en els valors i educació que s'està donant al jovent des del nucli familiar. Tercer, si tot això és així, ¿qui llençarà la primera pedra en favor d'una nova i millorada acció per afavorir resoldre aquests problemes abans d'intentar amagar-los darrera d'una tempesta d'escridassades a un govern que llença pilotes fora en nom del progrés i la llibertat?
Clar és que la gent no ha de saber tot això. Però sí ho ha de fer un ministeri d'igualtat i un ministeri de sanitat que poca feina més tenen entre mans. La píndola de l'endemà no deu ser tan dolenta com alguns sectors rancis conservadors volen fer veure. Però les autoritats haurien d'adonar-se que ha d'anar precedida d'altres mesures més complicades i costoses d'aplicar que ajudarien a quadrar un cercle complex. Més costós i complicat vol dir més temps per ser aplicat? potser per això no interessa preocupar-se'n, es perdria el to efectista dels anuncis que darrerament cerca el govern per donar-se publicitat en temps de vaques magres.

Encaixant el trencaclosques

Opinió

Un empat tècnic. Amb una crisi econòmica preocupant, una dades d'atur sagnants, uns ministres substituïts per inoperància política i un finançament inexistent, això és tot el que el Partit Popular ha pogut aconseguir retallar en intenció de vot: un empat tècnic. Hi ha un seguit de factors aïllats les darreres setmanes que, com un trencaclosques, van encaixant de la manera més polida possible.
El president Zapatero va fer un canvi de govern que, per desgast de l'anterior, semblava inevitable. Però des d'aleshores no hi ha hagut aldarulls. Ni la Grip A, ni les creixents dades d'atur ni les noves demandes de matrícules autonòmiques. Tot va caient en el sac de l'oblid deixant pas a un comboi pesat que roda ineludiblement cap a una nova victòria electoral treballada, sobretot, a base de seducció i perseverança. José Blanco ensenya la pota de Rodalies per sota la porta de la Generalitat i al govern català ja li va bé, malgrat darrera la pota blanca hi pugui haver un llop. Chaves havia fet amb el finançament tres quarts del mateix unes setmanes abans: tot plegat són dos problemes ajornats. Al País Basc ja no se senten les veus coratjoses de Basagoiti i Rosa Díez. El gran gentleman es Patxi López. Ossat com pocs i transgressor com molts ha acaparat tota l'atenció amb una teatralitat encomiable i una paritat per bandera: un altre punt per al partit socialista.
Mentre tot succeeix i el comboi circula s'apropa el gran debat. L'Estat de la Nació va ser avançat per Zapatero per motius que encara mantenen perplexos a molts. És possible que es destapi quelcom nou, fins i tot que no passi res remarcable, però això ja deixa en safata l'inici de campanya somiat pel govern socialista, tranquil, calmat, amb la gent assedegada d'idees properes, i amb un govern que sempre estarà al costat dels pobres i desemparats. O això diuen. Les eleccions europees es plantegen més que mai com unes primàries on traslladar el camp de batalla.
El Partit Popular segurament ja ho veu tot això i, mancat d'idees, ha tornat a posar Catalunya al punt de mira. Si el 2004 va perdre per l'atemptat i el 2008 per una crisi incompresa, ¿per què no tornar a atacar Catalunya que, a manca d'altres qüestions que, com anys enrere, dispersin el missatge, fa guanyar vots i mobilitza l'electorat?
El cert és que malgrat intenten posar pals a les rodes, el Partit Popular no atura el comboi socialista, que avança a màxima velocitat. Ja tan sols falta que li construeixin una bona autopista per arribar amb fermesa al peatge que seran les eleccions del 7 de juny. Però d'autopistes i altres assumptes ja se n'ocupa el flamant ministre de foment, com a mínim a Catalunya. A partir de demà es comprovarà si el trencaclosques s'ha encaixat per sortir amb embranzida de l'Estat de la nació o si, per contra, pretén aportar la merescuda calma que anuncia la tempesta.