Jordi Pujol i Europa (primera part)

Article



Jordi Pujol reivindica Catalunya a Europa



L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va pronunciar el passat dimarts una conferència sobre Europa i la Mediterrània a la seu de l’Institut Europeu de la Mediterrània. Per Pujol, el Mar Mediterrani ha estat, és, i serà un element cabdal a Europa.
Ja durant la primera Europa de l’imperi Romà el ‘Mare Nostrum’ era l’element que unificava tots els pobles. Però ara, a més, el nostre mar s’ha convertit segons Pujol en la frontera més important que té Europa. Frontera amb la pobresa, amb el subdesenvolupament, amb l’immigració i fins i tot amb els fonamentalismes que es poden convertir en terrorisme. També es mostra expectant per la recent impulsada Unió pel Mediterrani promoguda pel president francès Nicolas Sarcozy. Però és que, com recorda Jordi Pujol, Catalunya sempre ha estat profundament europeista i els darrers 25 anys ha intentat liderar les polítiques europees pro-Mediterrani. Tot això, però, sovint ha xocat amb les intencions del govern central de l’estat. I és que a Espanya no sempre s’ha tingut tant interès per Europa i la Mediterrània. Des dels governs de Felipe González es va impulsar molt les polítiques europees i d’aquí que s'arribés al ‘procès de Barcelona’. Però successius governs espanyols se n’han desentès.
Val a dir que Catalunya sempre ha tingut pretensions incompletes que sempre s’han fet ben palès. Fins i tot va haver un moment que les polítiques europees donaven molt pes a les Regions i això, segons el President Pujol va alarmar els estats, que van tornar-se profundament estatistes. Segons Jordi Pujol Catalunya no pot anar a Europa fent el ‘ploramiques’, però això no treu que els diputats i diputades catalans a Europa els toqui seguir defensant la llengua i la identitat pròpia del país. Però per fer certes coses s’ha d’anar de la mà del govern de l’estat.
Jordi Pujol assegura que aquest és un moment clau per definir el futur. El Mediterrani serà en breu la porta d’entrada a Europa des d’Àsia, i sobretot des de la gran potència emergent que és la Xina. Així doncs, els ports de Barcelona i Tarragona principalment, però també els de la resta del litoral mediterrani han de ser claus en aquest aspecte. Però per això es necessiten infraestructures com el TGV que connecti Catalunya amb el centre d’Europa. I això tan sols s’aconseguirà si el govern espanyol s’adona de la importància que Catalunya té en aquesta cruïlla de la història. Tot plegat, segons Pujol, passa perquè Catalunya reivindiqui el seu paper a Europa i recuperi l’hegemonia perduda.

Omplint la memòria des de la dreta

Opinió/Literatura

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre “La dreta espanyola a Catalunya: 1975-2008”. El seu autor, l’historiador i professor d’història contemporània Joan B. Culla es converteix amb aquest volum en un pioner. Segons ell “no hi havia bibliografia sobre aquest tema i per això m’hi vaig interessar”. I la primera pregunta que em ve al cap és ¿calia fer-ne, de bibliografia? Possiblement, reflexionem-hi en unes línies.
Les generacions que, com jo, només han sentit a parlar del franquisme i els seus mals poden tenir difícil desfer-se d’uns estereotips negatius massa arrelats en els nostres pares i avis. Bé, em quedaré amb els pares, perquè segons molts dels nostres avis “amb Franco es vivia millor”. Ningú discuteix que la dreta actual és hereva dels poders dictarorials. Però hi ha veritats que cal qüestionar-se. ¿Per què pot arribar a repugnar tant la dreta sense que ens hagi fet cap mal? o, simplement, ¿com és que mai es menja un melindro electoral a Catalunya?
Fins allà on arriba la meva memòria política puc arribar a recordar un senyor molt estrany i amb veu de canó rovellat que en el seu dia liderava el PP a Catalunya, l’Aleix Vidal-Quadras. O fins i tot recordo com més tard un altre caballer, baixet i divertit (si em permeteu la llicència), que semblava que li costava parlar el català, l’Alberto Fernández Díaz, emergia al capdavant del partit dels ocells. El llibre del professor Culla es remunta a molt abans que tot això. A la transició, a Fraga, a López Rodó, Senillosa i altres noms. Alguns mitificats, d’altres demacrats i els darrers desapareguts. Un munt de líders polítics han passat pel Partit Popular d’aleshores fins a dia d’avui. Fins i tot recordo a Josep Piqué, ‘el millor home, però en el pitjor moment’. Tots van anar volant com ocells, precisament en el partit que duia una gavina al seu logotip. El llibre també explica com s’ha anat intentant donar un gir catalanista al PP de Catalunya, però com aquesta noble voluntat s’ha estavellat sempre contra els designis de Madrid.
Però en Culla també analitza el PP a Catalunya fins i tot quan va deixar de ser dreta per passar a ser un partit de centre i on el gir catalanista es donava a Madrid tot parlant català íntimament. Alguna cosa no va convèncer aleshores i quelcom segueix sense encaixar d’aquell capítol. Mirant-lo amb perspectiva històrica, no deixa de ser una breu curiositat que jo, malgrat la meva edat, sí recordo d’aquest Partit Popular.
Al cap i a la fi el llibre ve a ser “la història d’un fracàs” com bé reconeix el seu autor. Però un fracàs a Catalunya “per ser espanyol, y sobretot per com es va escollir ser espanyol”, cosa que altres partits com el PSC han sabut trampejar més subtilment. I jo tot això últim potser ho sabia, però mai m’havia posat a rumiar en el per què de tot plegat. De Fraga (el de la Transició) fins a Alícia Sánchez-Camacho hi ha un bon clot, i ara s’omple en un volum de sis-centes pàgines que, de ben segur, revifarà la memòria a alguns i la hi donarà a d’altres que, com jo, no vam ser allí per recordar aquest episodi de la nostra història.

La banyera de Patxi López y el Citroen de Feijóo

Opinió

Al final d’una campanya electoral queda la sensació que tot el que s’ha dit són promeses. Bé, promeses i insults a l’adversari. Però l’espai de temps rera el gran dia electoral és el que confirma o desmenteix aquestes promeses, si més no les més importants. Per exemple, va ser així com Zapatero, i ara també Obama, van anunciar que retirarien les tropes d’Iraq. I ara és, en aquest espai de temps, quan els dos guanyadors, l’un virtual i l’altre real, de les eleccions basques i gallegues, anuncien el que serà el compliment de les seves grans promeses. Anem a pams.
Patxi López s’ha passat la campanya vetllant armes per un canvi al País Basc. No és d’estranyar doncs que qualsevol oferta de pacte del PNB va seguida per un ‘No!’ socialista. Els nacionalistes fins i tot s’han arribat a plantejar una pre-jubilació d’Ibarretxe per tal de no perdre el poder, però ja s’han tornat a topar amb el ‘No!’ socialista. Per contra, el PSE es planteja acordar –que segons ells no és el mateix que pactar- el poder amb el PP. Alguna cosa no olora bé en tot l’assumpte i comença a sentir-se un gran rebombori al respecte. Però això és com la primera senyora a Barcelona que va estrenar una banyera, fa més d’un segle. En el seu moment va generar un gran rebombori però ara banyar-se és d’allò més normal. Quin gran invent, la banyera!. Des de la caiguda de l’Imperi Romà a Europa, els banys van començar a veure’s com una cosa depravada, i una època de pudors i flaires sospitosos va recaure sobre els nostres avantpassats. Fins que es va inventar la banyera. Ara al País Basc es comencen a ensumar també flaires sospitosos. Desprès de tant temps amb els nacionalistes al poder el rebombori no és d’estranyar. Però Patxi López és de la mateixa escola que en Zapatero, un estratega murri. De moment ja li ha posat quatre rodes i un motor a la banyera que està omplint, d’amagatotis, amb el PP. ¿Li dirà a la gent que es tracta del vehicle del canvi al País Basc?
A Galícia Feijóo també ha començat a complir promeses i, com correspon, ho fa amb les més importants: posa a la venda el flamant AUDI de Touriño i decideix substituir-lo per un de ‘made in’ Galícia, un novíssim Citroen C6. Resulta que aquest és un model que, a part de no fabricar-se a Galícia, casualment és el cotxe que porten els membres del govern francès. Així que possiblement no tingui res a desmerèixer respecte el defenestrat cotxe de Touriño. Defenestrat o no, el que és cert és que fa quatre anys l’ara expresident galleg i Anxo Quintana ja van voler reinventar un canvi per a Galícia. I tot va acabar amb la fotografia d’un d’ells en una banyera gegant en forma de vaixell luxós. Al final resultarà que el nou PP de Galícia i els seus Citroen no són tan diferents com el bipartit al que substitueixen. I que el canvi que durant la campanya tant Feijóo com Rajoy van reclamar no és tan evident. Perquè no imagino a Feijóo viatjant sobre la banyera amb rodes ‘oficial’ que está omplint Patxi López.

La crisi des del darrere d'un auditori

Crónica

Dilluns vaig anar a la conferència sobre economia que Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Barcelona ‘Sortir de la Crisi, Aixecar Catalunya’. Vaig anar en metro. Com mai m’he prodigat molt en aquests actes he de confessar que hi ha coses que em van sobtar. No és normal veure un grapat d’avis uniformats amb les seves millors prendes sortir d’un comboi de la línia tres a la Zona Universitària. Poca cosa hi han d’anar a fer a les universitats, així que ja m’ensumava que quelcom més hi havia. Caminant espitat els poc més de cinc-cents metres que em separaven de l’entrada al recinte vaig anar escampant dubtes: jo circulava, enmig d’una parsimoniosa processó d’abrics, jerseis i pentinats desafiants de la gravetat, cap a un mateix objectiu.
No duia acreditació de premsa, un dels problemes de no assistir sovint a aquests reunions polítiques, així que vaig anar al darrera de l’auditori, acompanyat del ramat d’abrics, jerseis, corbates i pentinats enganxifosos. Però ¡qué vaig veure! Tot ja estava ple, ni una agulla per encabir dins del paller. Això sí, per davant, un oceà de fileres mig buides, reservades. Què hi feien tants avis en una conferència econòmica? Coses d’arribar només mitja hora abans.
I va arribar el gran moment. Una veu presentava l’honorable senyor Artur Mas i els aplaudiments es van fer sentir, ara ja sí, de les dues mil persones de l’auditori, incloent la colla de pentinats y jerseis entregats a la causa. Començà l’honorable anunciant que seria una xerrada feixuga i demanà paciència. Ja veig que coneixia el seu públic. Dóna les gràcies al President Pujol per ser-hi, i veig somriures i assentiments entre els abrics i les corbates, però també entre els pentinats.
Va començar Artur Mas fent una interessada i realista radiografia de l’estat financer de les espanyes. Tot va malament. Tot? No, hi ha una petita regió d’irreductibles catalans que sobreviu matusserament les envestides de la crisi, això sí, per poc temps. ¡Si Catalunya suma, pot! Així de contundent comença l’honorable. Jo el segueixo veient des del darrera, i li endevino les faccions agraït d’una gran pantalla que l’enfoca. Convergència i Unió s’hi va deixar diners. Durant la seva intervenció torna a fer al·lusió al President Pujol, aquesta vegada per recordar quelcom bo del seu govern. I jo torno a veure al meu voltant els pentinats i els abrics assentint. I arriba la gran primera afirmació de la tarda fent referència al recent pactat finançament d’Andalusia: “Si amb Andalusia es compleix i amb Catalunya no, ¿què vol dir això? Que potser som de segona divisió?. Aplaudiments descontrolats i indignació dels assistents davant la manifesta voluntat estrangera de menyspreuar-nos.
Va seguir l’aspirant presentant un Pla d’Acció de quatre punts per combatre la crisi econòmica a curt termini i unes altres propostes per seguir endavant una vegada n’haurem sortit. Més liquiditat per a persones i empreses i normalitzar el mercat immobiliari van ser les primeres apostes, sensates però contingudes. Els plats forts van venir desprès. Al meu voltant veig que s’hi han afegit gent jove i encorbatada, que, per com parlen entre ells, semblen amics íntims d’Artir Mas, que segueix a la seva... Reformar el mercat de treball atorgant més seguretat laboral als treballadors amb contractes indefinits, però amb més flexibilitat per a les empreses podent-los fer fora més fàcilment. Ell en va dir “que les empreses puguin ajustar la plantilla amb facilitat davant els possibles daltabaixos econòmics com el d’ara”. Els avis que em flanquegen tornen a assentir. ¿Que no estan jubilats? Finalment el quart punt del Pla d’Acció d’Artur Mas: incentivar el consum i la inversió. Això, que sembla fàcil, Mas ho sosté en reducció d’impostos com l’IRPF –si van tornar quatre-cents euros de l’IRPF l’any passat ¿perquè no es pot reduir l’impost directament?-, modificació d’altres impostos i supressió de l’Impost de Successions, que amb els anys ja s’està convertint en tot un cavall de batalla de Convergència i Unió. Al final Artur Mas resumeix tot el seu Pla d’Acció a que tothom faci sacrificis. Bé, tothom menys “els més necessitats i que ja viuen en una crisi permanent”. Una altra picada d’ullet als jubilats pentinats i encorbatats?
Encara va haver temps per una darrera ovació per l’honorable quan va parlar d’aprimar l’administració com a mesura d’exemple de contenció d’avant la crisi. Aquesta dieta també inclouria una reducció del sou del president de la Generalitat en un 10%. Tot plegat, Pla d’Acció inclòs, per mantenir l’Estat del Benestar i que, segons Artur Mas, “no passi el que fins ara mai succeïa: que els nostres néts visquin pitjor que els seus avis”. Torno a notar un moviment de culs al meu voltant i més pentinats i corbates assentint.
“Si Catalunya suma, pot”. Acabava Artur Mas igual que havia començat, amb aquesta afirmació que té més pinta de lema electoral per al 2010 que no pas una afirmació qualsevol. Més aplaudiments i la pantalla reflectía un Artur Mas ben cofoll. Quan es va sentir l’agraïment final va faltar temps perquè tots els avis que havien arribat més de mitja hora abans del començament, marxessin, ara sí, espitats i amb urgència. Era tard i ja havien passat la tarda.