Omplint la memòria des de la dreta

Opinió/Literatura

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre “La dreta espanyola a Catalunya: 1975-2008”. El seu autor, l’historiador i professor d’història contemporània Joan B. Culla es converteix amb aquest volum en un pioner. Segons ell “no hi havia bibliografia sobre aquest tema i per això m’hi vaig interessar”. I la primera pregunta que em ve al cap és ¿calia fer-ne, de bibliografia? Possiblement, reflexionem-hi en unes línies.
Les generacions que, com jo, només han sentit a parlar del franquisme i els seus mals poden tenir difícil desfer-se d’uns estereotips negatius massa arrelats en els nostres pares i avis. Bé, em quedaré amb els pares, perquè segons molts dels nostres avis “amb Franco es vivia millor”. Ningú discuteix que la dreta actual és hereva dels poders dictarorials. Però hi ha veritats que cal qüestionar-se. ¿Per què pot arribar a repugnar tant la dreta sense que ens hagi fet cap mal? o, simplement, ¿com és que mai es menja un melindro electoral a Catalunya?
Fins allà on arriba la meva memòria política puc arribar a recordar un senyor molt estrany i amb veu de canó rovellat que en el seu dia liderava el PP a Catalunya, l’Aleix Vidal-Quadras. O fins i tot recordo com més tard un altre caballer, baixet i divertit (si em permeteu la llicència), que semblava que li costava parlar el català, l’Alberto Fernández Díaz, emergia al capdavant del partit dels ocells. El llibre del professor Culla es remunta a molt abans que tot això. A la transició, a Fraga, a López Rodó, Senillosa i altres noms. Alguns mitificats, d’altres demacrats i els darrers desapareguts. Un munt de líders polítics han passat pel Partit Popular d’aleshores fins a dia d’avui. Fins i tot recordo a Josep Piqué, ‘el millor home, però en el pitjor moment’. Tots van anar volant com ocells, precisament en el partit que duia una gavina al seu logotip. El llibre també explica com s’ha anat intentant donar un gir catalanista al PP de Catalunya, però com aquesta noble voluntat s’ha estavellat sempre contra els designis de Madrid.
Però en Culla també analitza el PP a Catalunya fins i tot quan va deixar de ser dreta per passar a ser un partit de centre i on el gir catalanista es donava a Madrid tot parlant català íntimament. Alguna cosa no va convèncer aleshores i quelcom segueix sense encaixar d’aquell capítol. Mirant-lo amb perspectiva històrica, no deixa de ser una breu curiositat que jo, malgrat la meva edat, sí recordo d’aquest Partit Popular.
Al cap i a la fi el llibre ve a ser “la història d’un fracàs” com bé reconeix el seu autor. Però un fracàs a Catalunya “per ser espanyol, y sobretot per com es va escollir ser espanyol”, cosa que altres partits com el PSC han sabut trampejar més subtilment. I jo tot això últim potser ho sabia, però mai m’havia posat a rumiar en el per què de tot plegat. De Fraga (el de la Transició) fins a Alícia Sánchez-Camacho hi ha un bon clot, i ara s’omple en un volum de sis-centes pàgines que, de ben segur, revifarà la memòria a alguns i la hi donarà a d’altres que, com jo, no vam ser allí per recordar aquest episodi de la nostra història.