La píndola del Crim?

Opinió

La píndola de l'endemà no ha deixat ningú indiferent. L'església catòlica, per boca de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), ja ha manifestat que es tracta igualment d'un crim d'una altra manera d'abortar.
L'Enciclopèdia Catalana defineix crim com a 'infracció punible de caràcter greu'. Així que es pot incórrer en unes preguntes obligades. Si administrar la píndola, sempre segons la CEE, és una infracció, quines lleis s'estan infringint? Seran les lleis de Déu perquè de fet les de l'estat de dret ho permeten, d'aquí la polèmica. Si es una infracció punible vol dir que es pot castigar? Aleshores una infracció de les lleis de Déu pot ser castigada per qui? Déu mateix? Perquè l'església poca cosa pot fer pel seu compte, així que tan sols pot castigar Déu nostre senyor. La formació cristiana no promou un Déu venjatiu ni molt menys dels que castiguen. Cert és que hi ha un manament que diu que 'No mataràs' (a un ésser humà, senten). Precisament la CEE també fa referència al fet de matar 'qualsevol tipus de vida humana incipient'. Però tan sols cal anar als llibres de biologia humana per veure que no es pot dir vida humana incipient a allò que abans de la primera setmana de fecundació només són unes cèl·lules multiplicant-se i que, entre la primera setmana i els tres primers mesos ja es desenvolupa com a embrió. La píndola de l'endemà, s'autodefineix per 'matar' unes cèl·lules l'endemà mateix d'haver-les creat. Si matar unes cèl·lules és matar vida humana incipient som culpables de genocidi cada vegada que ens tallem els cabells o les ungles, dispensin per frivolitzar.
Tot l'enrenou és massa complex com per deixar que l'església ho simplifiqui a qüestions morals que, com acabem de descriure, són formalment i moral de dubtosa veracitat. Tots els maldecaps que arriben amb la 'nova' píndola de l'endemà amaguen una nova dimensió de problemes que sembla que ningú vulgui veure (o afrontar) i que es carreguen injustament sobre el medicament en qüestió. Per començar, si a la gent li preocupa que se'n faci un mal ús, potser el problema és la formació dels que l'han d'utilitzar. Segon, si als pares els preocupa que els seus fills amaguin una automedicació, qui sap si el moll de l'os del problema rau en els valors i educació que s'està donant al jovent des del nucli familiar. Tercer, si tot això és així, ¿qui llençarà la primera pedra en favor d'una nova i millorada acció per afavorir resoldre aquests problemes abans d'intentar amagar-los darrera d'una tempesta d'escridassades a un govern que llença pilotes fora en nom del progrés i la llibertat?
Clar és que la gent no ha de saber tot això. Però sí ho ha de fer un ministeri d'igualtat i un ministeri de sanitat que poca feina més tenen entre mans. La píndola de l'endemà no deu ser tan dolenta com alguns sectors rancis conservadors volen fer veure. Però les autoritats haurien d'adonar-se que ha d'anar precedida d'altres mesures més complicades i costoses d'aplicar que ajudarien a quadrar un cercle complex. Més costós i complicat vol dir més temps per ser aplicat? potser per això no interessa preocupar-se'n, es perdria el to efectista dels anuncis que darrerament cerca el govern per donar-se publicitat en temps de vaques magres.

Encaixant el trencaclosques

Opinió

Un empat tècnic. Amb una crisi econòmica preocupant, una dades d'atur sagnants, uns ministres substituïts per inoperància política i un finançament inexistent, això és tot el que el Partit Popular ha pogut aconseguir retallar en intenció de vot: un empat tècnic. Hi ha un seguit de factors aïllats les darreres setmanes que, com un trencaclosques, van encaixant de la manera més polida possible.
El president Zapatero va fer un canvi de govern que, per desgast de l'anterior, semblava inevitable. Però des d'aleshores no hi ha hagut aldarulls. Ni la Grip A, ni les creixents dades d'atur ni les noves demandes de matrícules autonòmiques. Tot va caient en el sac de l'oblid deixant pas a un comboi pesat que roda ineludiblement cap a una nova victòria electoral treballada, sobretot, a base de seducció i perseverança. José Blanco ensenya la pota de Rodalies per sota la porta de la Generalitat i al govern català ja li va bé, malgrat darrera la pota blanca hi pugui haver un llop. Chaves havia fet amb el finançament tres quarts del mateix unes setmanes abans: tot plegat són dos problemes ajornats. Al País Basc ja no se senten les veus coratjoses de Basagoiti i Rosa Díez. El gran gentleman es Patxi López. Ossat com pocs i transgressor com molts ha acaparat tota l'atenció amb una teatralitat encomiable i una paritat per bandera: un altre punt per al partit socialista.
Mentre tot succeeix i el comboi circula s'apropa el gran debat. L'Estat de la Nació va ser avançat per Zapatero per motius que encara mantenen perplexos a molts. És possible que es destapi quelcom nou, fins i tot que no passi res remarcable, però això ja deixa en safata l'inici de campanya somiat pel govern socialista, tranquil, calmat, amb la gent assedegada d'idees properes, i amb un govern que sempre estarà al costat dels pobres i desemparats. O això diuen. Les eleccions europees es plantegen més que mai com unes primàries on traslladar el camp de batalla.
El Partit Popular segurament ja ho veu tot això i, mancat d'idees, ha tornat a posar Catalunya al punt de mira. Si el 2004 va perdre per l'atemptat i el 2008 per una crisi incompresa, ¿per què no tornar a atacar Catalunya que, a manca d'altres qüestions que, com anys enrere, dispersin el missatge, fa guanyar vots i mobilitza l'electorat?
El cert és que malgrat intenten posar pals a les rodes, el Partit Popular no atura el comboi socialista, que avança a màxima velocitat. Ja tan sols falta que li construeixin una bona autopista per arribar amb fermesa al peatge que seran les eleccions del 7 de juny. Però d'autopistes i altres assumptes ja se n'ocupa el flamant ministre de foment, com a mínim a Catalunya. A partir de demà es comprovarà si el trencaclosques s'ha encaixat per sortir amb embranzida de l'Estat de la nació o si, per contra, pretén aportar la merescuda calma que anuncia la tempesta.

Violència al futbol, també sobre els terrenys de joc

Video - Opinió

Aquesta setmana hem viscut una imatge esgarrifosa. El jugador portugués del Reial Madrid Pepe, fruït de la impotència, la desesperació o, símplement, d'un atac de bogería, va deixar anar un parell de puntades de peu a un adversari del Getafe.



Una persona que acostuma a parlar-me amb sentit comú m'ha comentat avui el següent: "Has vist la patada? Si arriba a tenir el cap aixecat [el jugador del Getafe], li fot una puntada al clatell i el podria haver matat". Tornant a veure la jugada, penso que aquesta persona no anava molt desencaminada.
El problema és que l'acció no és casual, s'aprecia que Pepe dóna la puntada de peu amb intenció i premeditació. Què s'hauria de fer doncs? Sancionar-lo amb uns partits sense jugar? Jo penso que un jugador que és capaç de tenir un atac de bogería similar sobre un terreny de joc se li hauria de retirar la llicència per poder jugar, com a mínim, a Espanya. No volem erradicar els violents dels camps de futbol (no només de les graderies)? No es retira la llicència a esportistes que fan trampa (com al ciclisme, etc.)? Per què s'ha de permetre que un jugador que és capaç de fer el que es veu a les imatges que fa ha de seguir jugant? I dic Pepe, però podría dir-se de qualsevol altre manera i duur qualsevol altra samarreta.

Espanya vista als Estats Units

Premsa Internacional - Economia

Interessant aquest article que el New York Times fa sobre l'economia espanyola. Tot i que es pot veure que el seu corresponsal tanca una mica massa el seu angle de visió, per altra banda és força interessant veure com es reflecteixen i aprofiten el cas espanyol com a 'conillet d'índies' del que pot arribar a passar a Estats Units amb el temps, tot i que ells acabin assegurant que no.

In Spain’s Falling Prices, Early Fears of Deflation

VALENCIA, Spain — Faced with plunging orders, merchants across this recession-wracked country are starting to do something that many of them have never done: cut retail prices.

Prices dipped everywhere, from restaurants and hotels to medicine and fashion goods in March. Hoping to increase sales, Fernando Maestre reduced prices by a third on the video intercoms his company makes for homes and apartment buildings. But that has not helped, so, along with many other Spanish employers, he is continuing to fire workers.

The nation’s jobless rate, already a painful 15.5 percent, could soon reach 20 percent, a troubling number for a major industrialized country.

With the toxic combination of rising unemployment and falling prices, economists fear Spain may be in the early grips of deflation, a hallmark of both the Great Depression and Japan’s lost decade of the 1990s, and a major concern since the financial crisis went global last year.

Deflation can result in a downward spiral that can be difficult to reverse. As unemployment rises sharply and consumers cut spending, companies cut prices. But if sales do not pick up, then revenue can decline further, forcing more cuts in workers or wages. Mr. Maestre is already contemplating additional job and wage cuts among his 250 employees.

Nowhere is this cycle more evident than in Spain. Last month, it became the first of the 16 nations that use the euro to record a negative inflation rate. The drop, though just 0.1 percent, had not happened since the government began tracking inflation in 1961, and Spanish officials have said prices could keep dropping through the summer.

Some of the decline came as volatile food prices sank; the cost of fish fell 4.4 percent, and lamb was down 5.8 percent. But even prices in normally stable sectors like drugs and medical treatments fell 0.4 percent in March, and there were slight declines in footwear, clothing and prices at hotels, restaurants and cafes.

“Alarm bells are going off,” said Lorenzo Amor, president of the Association of Autonomous Workers, which represents small businesses and self-employed people. “Economies can recover from deceleration, but it’s harder to recover from a deflationary situation. This could be a catastrophe for the Spanish economy.”

Deflation is not just a Spanish concern. Luxembourg, Portugal and Ireland have reported price drops, too. While the declines have been slight — and prices rose modestly after factoring out food and energy prices, which can fluctuate widely — other figures released this month suggest the risk of deflation is growing.

In Germany, wholesale prices dropped 8 percent in March from a year ago, the steepest fall since 1987. In Japan, wholesale prices fell 2.2 percent on an annual basis. In the United States, the Consumer Price Index fell 0.1 percent in March, year over year, the first decline of its kind since 1955, though prices rose 0.2 percent excluding food and energy.

“It doesn’t mean it will spread here to the U.S., but we need to look closely at Spain and other places to understand the dynamic,” says Simon Johnson, a professor at the Sloan School of Management at the Massachusetts Institute of Technology and a former chief economist for the International Monetary Fund. “It’s like the front line of a new virus outbreak.”

The trends have unnerved even well-established businesses. “There is such a huge lack of confidence in the politicians, in the European Union and in the banks,” said Arturo Virosque, 79, president of Valencia’s chamber of commerce and the owner of a local logistics company. Ticking off crises going back to the Spanish Civil War in his youth, he said, “this is different. It’s like an illness.”

After price cuts by competitors, Mr. Virosque’s logistics company reduced charges for storage and transportation, and slashed its work force to about 170, from 250. “The worst thing is that we have to cut the young people,” he said, because higher severance make it too expensive to fire older workers.

While unemployment traditionally is higher in Spain than in much of Europe, the sharp increase has many here nervous. The jobless rate for those under 25 is at a Depression-like level of 31.8 percent, the highest among the 27 nations of the European Union.

Before cutting prices in early 2009, Mr. Maestre ordered several rounds of job cuts at his company, Fermax, as sales of the intercoms collapsed with Spain’s housing bubble.

“It’s a question of survival for everybody,” he said. Still, the lower prices have not translated into higher sales. Fermax’s orders fell 25 percent in the first quarter. Prices for some intercom parts that he buys, like video screens, have also come down, but it’s not enough to make up for the sales drought. “Prices have to come down more and we will have to spend less,” he said.

The effects of this downward spiral are evident at Valencia’s principal soup kitchen, in an imposing stone building constructed a century ago as an alms house. Each day, a line forms around the block by noon. The Casa de la Caridad, or House of Charity, is helping three times as many people as it did a year ago. More than 11,000 meals were served in March, and it expects to top 12,000 this month.

As the economic decline has broadened, so has the range of people seeking help. In the past, most were out-of-work immigrants or the homeless, said the center’s director, Guadalupe Ferrer. Today, “it’s more and more people like us who had a house, a respectable job, but are now unemployed.”

The employed worry that falling prices will endanger their jobs as well.

Yolanda Garcia has worked as a butcher under the arches of Valencia’s soaring Art Nouveau central market for a decade, but she’s troubled that a drop in the price of chicken, to 5.99 euros a kilo, from 6.99, has not attracted more customers to her stall.

“Of course, we’re worried the boss will have to reduce staff,” said Ms. Garcia, 38, whose husband, a construction worker, was laid off two months ago.

All this has made deflation, once a subject largely reserved for economists who studied the Great Depression, into front-page news here.

The American economy is less vulnerable to deflation, in part because of the Federal Reserve’s decision to cut interest rates to near zero and increase lending by $2 trillion. TheEuropean Central Bank has also cut rates, though more slowly, and it has resisted the lending measures adopted by the Fed and the Bank of England to prop up spending.

When Spain had its own currency, the peseta, the central bank could have simply devalued it, or cut interest rates to zero. But that is not an option in the era of the euro, when monetary policy is controlled from the European Central Bank’s headquarters in Frankfurt, said Santiago Carbó, a professor of economics at the University of Granada.

“If we enter into a deflationary period, we won’t have the monetary tools to sort it out,” Mr. Carbó said.

Diumenge de Rams al Vaticà

Crònica

A la Plaça Sant Pere del Vaticà hi ha una bústia en la què hom pot demanar per carta una audiència amb el Papa, ara Benet XVI. Tant creients com no creients. Per suposat, l’audiència la concedeixen, però posant-se a la cua d’una llarga llista d’espera. Falta veure si donen prioritat als creients o als no creients, tot i que aquests darrers acostumen a tenir poques ganes de trobar-se amb el Papa, més aviat cap ni una. Però com, segons estudis i enquestes, l’esglèsia perd adeptes, és possible que cada vegada menys gent demani recepcions papals, amb la conseqüent reducció del temps d’espera que això comporta per als veritablement interessats.

El que és clar és que qui vulgui veure a sa Santedat en plena forma tan sols ha d’anar a l’esmentada Plaça de Sant Pere per Setmana Santa, una de les dates assenyalades pels catòlics.

Tot comença el Diumenge de Rams, un dia on, per entrar a la plaça cal traspassar arcs de seguretat com els dels aeroports i uns controls molt més rigorosos; al cap i a la fi s’està creuant una frontera en un dia on res pot fallar. Desprès hi ha l’opció d’asseure’s a les cadires perfectament alineades davant la basílica de Sant Pere o de quedar-se dret al darrere la plaça. L’elecció sembla fàcil però per tenir seient cal una invitació especial cursada pel mateix Vaticà, de manera que els turistes curiosos i accidentals no puguin anar a primera fila. Aquesta sí que és una bona manera de purgar entre els creients, els escollits per l’estat papal per ser els primers, i els altres, defenestrats. I la acolorida guàrdia Suïssa és allà per controlar que tan sols passin els posseïdors de la preuada papereta. Això si no és que es despiten i s’hi entra embadalit sense que ningú (ni un mateix) s’adoni.

Val a dir que per ser creient s’ha de matinar molt. A les nou ja repiquen les campanes més santes de la cristiandat, i a dos quarts de deu, amb tothom ben assegut i els turistes d’empeus al darrere la plaça, comença una de les posades en escena més acurades. El Papa entra amb tot el seu seguici duent palmes i reunint-se al centre de la plaça, al voltant d’un obelisc que segles enrere va ser portat dels indrets més recòndits. Benet XVI beneeix les palmes i les branques d’olivera, juntament amb les de tota la plaça.

La missa continua, ara ja al capdavant de la basílica, amb la façana i la cúpula de Sant Pere com a majestuós i solemne decorat. Qui està acostumat a les celebracions catòliques sap que aquestes no s’allarguen més d’una hora generalment. Però el Diumenge de Rams el món admira i s’ha de fer bé i llarg, al cap i a la fi, els creients són comprensius. El discurs del Papa és protocol·lari i prou assenyat, sense una nota massa alta ni desafinada (la història recent sap que no sempre és així).

Però Espanya és la curiosa protagonista d’aquest Diumenge de Rams. Els ‘peregrins espanyols’, com els anomena el Papa, omplen la plaça amb banderes i samarretes vermelles, sobretot els joves. Enguany recullen el testimoni de les Jornades de la Joventut que han celebrat a Austràlia i que se celebraran a Madrid el 2011. I encapçalant la delegació trobem al cardenal Rouco Varela, just a la dreta del Papa, tota una declaració d’intencions.

Ja gairebé al final una legió de capellans es barregen entre el públic per fer combregar tothom, una imatge espectacular, digne de l’esglèsia. La missa acaba tres hores desprès d’haver començat –ja ho dèiem que seria llarga-, entre cants de ‘¡Viva el Papa!’ i banderes espanyoles onejant arreu. I Benet XVI encara té temps de pujar-se al seu cotxe blanc i fer unes voltes amb el ‘papamòbil’ entre els peregrins de la Plaça Sant Pere, això sí, per uns camins ben preparats i envoltat d’una seguretat aclaparadora. Tot plegat aquesta és una imatge una mica ridícula potser, però impagable per als què poden veure’l d’aprop. Un Diumenge de Rams a Sant Pere és corprenedor. Per suposat, tan sols és un tastet de la Setmana Santa que està per venir, però ja deixa entreveure el dogma a seguir els propers dies. Els creients en surten reforçats, i els no creients poden arribar a replantejar-se el seu ‘no credo’.

Hom es fa creus que hi hagi estudis que asseguren que la fe està en decadència, i més desprès d’assistir a l’enalciment de la fe cristiana.

La guerra del Conseller Saura

Opinió

Manifestacions! Ja fa dies que no s’han passejat més manifestacions pels carrers de Catalunya. I només això ja sembla una proesa. Val a dir que durant dues setmanes ben bones Barcelona va semblar que obtingués el títol de ‘ciutat de les manis’. Però no tinc tan clar que aquesta tranquil·litat sigui bona per a tothom ja que, al no tenir temes candents de què parlar, s’apropa de nou un debat oblidat: la crisi!

Fa unes setmanes José Zaragoza va dir que “estem en una crisi de la què ningú no sap com en sortirem”. Potser l’ambient d’estudiants i periodistes en el què es trobava no va ajudar, però em fa l’efecte que mai ho hauria volgut dir perquè, potser, està donant a entendre que el partit del qual és Secretari d’Organització, el partit que governa Catalunya i el mateix –salvant les sigles- que governa Espanya, tampoc sap com en sortirem. Però sort en tenim els catalans del Conseller Saura.

Aquesta és una crisi que des de fa un temps es compara amb la crisi del 1929, aquella que va desballestar mig món. Els Estats Units d’Amèrica no va recuperar-se d’aquell daltabaix fins poc més de deu anys desprès i gràcies a la Segona Guerra Mundial. ¡Una guerra! Val a dir que els americans van entrar-hi amb una motxilla del voltant de ¡deu (10) milions d’aturats! –enriu-te’n del milió que tenim a Espanya-. La maquinària de guerra i la nova indústria d'armes va fer que es reactivés una economia que, d’aleshores i fins ara, s’ha mantingut al cim del món.

I en Saura, que s’ho veia venir, probablement va decidir muntar una guerra pel seu compte. Però com Catalunya no té exèrcit –una de les mancances de ser un País sense estat- s’havia d’usar allò que més a mà es tenia: els Mossos. El conseller Saura, però, es va fer seva la màxima de Bertolt Brecht per la qual els generals no poden fer la guerra. I ell, com a bon general que és, va comparèixer dimarts passat per explicar una actuació dels mossos discutible, però com si no anés amb ell. Va contestar poques preguntes perquè, al cap i a la fi, ell no va fer cap guerra, simplement va enviar els seus mossos. I és que cada vegada són més seus. Si hi apliqués una mica més de política partidista potser els acabaria comprant uniformes nous de color verd. Tot i que s’assemblaria massa a un altre cos de policia que ja va embolicar que fa fort quan vestia de gris. En fi, les comparacions són odioses i ja s’assemblen prou els uns als altres. Ja estan bé com estan.

El problema ara ve donat perquè ningú sap el que li toca fer. Ni en Saura, ni els Mossos ni la resta de partits que perplexos –i alguns també maliciosament- preguntaven al Conseller d’Interior sobre aquesta guerra encoberta. Segur que si en Zaragoza hagués sabut la facilitat amb la què es pot sortir d’una crisi s’hagués estalviat aquell comentari tant capcot. Però potser millor que sigui així. Al cap i a la fi, la crisi continua, ara se’n torna a parlar i, perquè de tant abusar-ne, es podria estar ben a la vora de que els Mossos es manifestessin també. I aleshores no veig clar qui s’encarregaria de controlar la marxa pel centre de Barcelona.

Jordi Pujol i Europa (primera part)

Article



Jordi Pujol reivindica Catalunya a Europa



L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va pronunciar el passat dimarts una conferència sobre Europa i la Mediterrània a la seu de l’Institut Europeu de la Mediterrània. Per Pujol, el Mar Mediterrani ha estat, és, i serà un element cabdal a Europa.
Ja durant la primera Europa de l’imperi Romà el ‘Mare Nostrum’ era l’element que unificava tots els pobles. Però ara, a més, el nostre mar s’ha convertit segons Pujol en la frontera més important que té Europa. Frontera amb la pobresa, amb el subdesenvolupament, amb l’immigració i fins i tot amb els fonamentalismes que es poden convertir en terrorisme. També es mostra expectant per la recent impulsada Unió pel Mediterrani promoguda pel president francès Nicolas Sarcozy. Però és que, com recorda Jordi Pujol, Catalunya sempre ha estat profundament europeista i els darrers 25 anys ha intentat liderar les polítiques europees pro-Mediterrani. Tot això, però, sovint ha xocat amb les intencions del govern central de l’estat. I és que a Espanya no sempre s’ha tingut tant interès per Europa i la Mediterrània. Des dels governs de Felipe González es va impulsar molt les polítiques europees i d’aquí que s'arribés al ‘procès de Barcelona’. Però successius governs espanyols se n’han desentès.
Val a dir que Catalunya sempre ha tingut pretensions incompletes que sempre s’han fet ben palès. Fins i tot va haver un moment que les polítiques europees donaven molt pes a les Regions i això, segons el President Pujol va alarmar els estats, que van tornar-se profundament estatistes. Segons Jordi Pujol Catalunya no pot anar a Europa fent el ‘ploramiques’, però això no treu que els diputats i diputades catalans a Europa els toqui seguir defensant la llengua i la identitat pròpia del país. Però per fer certes coses s’ha d’anar de la mà del govern de l’estat.
Jordi Pujol assegura que aquest és un moment clau per definir el futur. El Mediterrani serà en breu la porta d’entrada a Europa des d’Àsia, i sobretot des de la gran potència emergent que és la Xina. Així doncs, els ports de Barcelona i Tarragona principalment, però també els de la resta del litoral mediterrani han de ser claus en aquest aspecte. Però per això es necessiten infraestructures com el TGV que connecti Catalunya amb el centre d’Europa. I això tan sols s’aconseguirà si el govern espanyol s’adona de la importància que Catalunya té en aquesta cruïlla de la història. Tot plegat, segons Pujol, passa perquè Catalunya reivindiqui el seu paper a Europa i recuperi l’hegemonia perduda.

Omplint la memòria des de la dreta

Opinió/Literatura

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre “La dreta espanyola a Catalunya: 1975-2008”. El seu autor, l’historiador i professor d’història contemporània Joan B. Culla es converteix amb aquest volum en un pioner. Segons ell “no hi havia bibliografia sobre aquest tema i per això m’hi vaig interessar”. I la primera pregunta que em ve al cap és ¿calia fer-ne, de bibliografia? Possiblement, reflexionem-hi en unes línies.
Les generacions que, com jo, només han sentit a parlar del franquisme i els seus mals poden tenir difícil desfer-se d’uns estereotips negatius massa arrelats en els nostres pares i avis. Bé, em quedaré amb els pares, perquè segons molts dels nostres avis “amb Franco es vivia millor”. Ningú discuteix que la dreta actual és hereva dels poders dictarorials. Però hi ha veritats que cal qüestionar-se. ¿Per què pot arribar a repugnar tant la dreta sense que ens hagi fet cap mal? o, simplement, ¿com és que mai es menja un melindro electoral a Catalunya?
Fins allà on arriba la meva memòria política puc arribar a recordar un senyor molt estrany i amb veu de canó rovellat que en el seu dia liderava el PP a Catalunya, l’Aleix Vidal-Quadras. O fins i tot recordo com més tard un altre caballer, baixet i divertit (si em permeteu la llicència), que semblava que li costava parlar el català, l’Alberto Fernández Díaz, emergia al capdavant del partit dels ocells. El llibre del professor Culla es remunta a molt abans que tot això. A la transició, a Fraga, a López Rodó, Senillosa i altres noms. Alguns mitificats, d’altres demacrats i els darrers desapareguts. Un munt de líders polítics han passat pel Partit Popular d’aleshores fins a dia d’avui. Fins i tot recordo a Josep Piqué, ‘el millor home, però en el pitjor moment’. Tots van anar volant com ocells, precisament en el partit que duia una gavina al seu logotip. El llibre també explica com s’ha anat intentant donar un gir catalanista al PP de Catalunya, però com aquesta noble voluntat s’ha estavellat sempre contra els designis de Madrid.
Però en Culla també analitza el PP a Catalunya fins i tot quan va deixar de ser dreta per passar a ser un partit de centre i on el gir catalanista es donava a Madrid tot parlant català íntimament. Alguna cosa no va convèncer aleshores i quelcom segueix sense encaixar d’aquell capítol. Mirant-lo amb perspectiva històrica, no deixa de ser una breu curiositat que jo, malgrat la meva edat, sí recordo d’aquest Partit Popular.
Al cap i a la fi el llibre ve a ser “la història d’un fracàs” com bé reconeix el seu autor. Però un fracàs a Catalunya “per ser espanyol, y sobretot per com es va escollir ser espanyol”, cosa que altres partits com el PSC han sabut trampejar més subtilment. I jo tot això últim potser ho sabia, però mai m’havia posat a rumiar en el per què de tot plegat. De Fraga (el de la Transició) fins a Alícia Sánchez-Camacho hi ha un bon clot, i ara s’omple en un volum de sis-centes pàgines que, de ben segur, revifarà la memòria a alguns i la hi donarà a d’altres que, com jo, no vam ser allí per recordar aquest episodi de la nostra història.

La banyera de Patxi López y el Citroen de Feijóo

Opinió

Al final d’una campanya electoral queda la sensació que tot el que s’ha dit són promeses. Bé, promeses i insults a l’adversari. Però l’espai de temps rera el gran dia electoral és el que confirma o desmenteix aquestes promeses, si més no les més importants. Per exemple, va ser així com Zapatero, i ara també Obama, van anunciar que retirarien les tropes d’Iraq. I ara és, en aquest espai de temps, quan els dos guanyadors, l’un virtual i l’altre real, de les eleccions basques i gallegues, anuncien el que serà el compliment de les seves grans promeses. Anem a pams.
Patxi López s’ha passat la campanya vetllant armes per un canvi al País Basc. No és d’estranyar doncs que qualsevol oferta de pacte del PNB va seguida per un ‘No!’ socialista. Els nacionalistes fins i tot s’han arribat a plantejar una pre-jubilació d’Ibarretxe per tal de no perdre el poder, però ja s’han tornat a topar amb el ‘No!’ socialista. Per contra, el PSE es planteja acordar –que segons ells no és el mateix que pactar- el poder amb el PP. Alguna cosa no olora bé en tot l’assumpte i comença a sentir-se un gran rebombori al respecte. Però això és com la primera senyora a Barcelona que va estrenar una banyera, fa més d’un segle. En el seu moment va generar un gran rebombori però ara banyar-se és d’allò més normal. Quin gran invent, la banyera!. Des de la caiguda de l’Imperi Romà a Europa, els banys van començar a veure’s com una cosa depravada, i una època de pudors i flaires sospitosos va recaure sobre els nostres avantpassats. Fins que es va inventar la banyera. Ara al País Basc es comencen a ensumar també flaires sospitosos. Desprès de tant temps amb els nacionalistes al poder el rebombori no és d’estranyar. Però Patxi López és de la mateixa escola que en Zapatero, un estratega murri. De moment ja li ha posat quatre rodes i un motor a la banyera que està omplint, d’amagatotis, amb el PP. ¿Li dirà a la gent que es tracta del vehicle del canvi al País Basc?
A Galícia Feijóo també ha començat a complir promeses i, com correspon, ho fa amb les més importants: posa a la venda el flamant AUDI de Touriño i decideix substituir-lo per un de ‘made in’ Galícia, un novíssim Citroen C6. Resulta que aquest és un model que, a part de no fabricar-se a Galícia, casualment és el cotxe que porten els membres del govern francès. Així que possiblement no tingui res a desmerèixer respecte el defenestrat cotxe de Touriño. Defenestrat o no, el que és cert és que fa quatre anys l’ara expresident galleg i Anxo Quintana ja van voler reinventar un canvi per a Galícia. I tot va acabar amb la fotografia d’un d’ells en una banyera gegant en forma de vaixell luxós. Al final resultarà que el nou PP de Galícia i els seus Citroen no són tan diferents com el bipartit al que substitueixen. I que el canvi que durant la campanya tant Feijóo com Rajoy van reclamar no és tan evident. Perquè no imagino a Feijóo viatjant sobre la banyera amb rodes ‘oficial’ que está omplint Patxi López.

La crisi des del darrere d'un auditori

Crónica

Dilluns vaig anar a la conferència sobre economia que Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Barcelona ‘Sortir de la Crisi, Aixecar Catalunya’. Vaig anar en metro. Com mai m’he prodigat molt en aquests actes he de confessar que hi ha coses que em van sobtar. No és normal veure un grapat d’avis uniformats amb les seves millors prendes sortir d’un comboi de la línia tres a la Zona Universitària. Poca cosa hi han d’anar a fer a les universitats, així que ja m’ensumava que quelcom més hi havia. Caminant espitat els poc més de cinc-cents metres que em separaven de l’entrada al recinte vaig anar escampant dubtes: jo circulava, enmig d’una parsimoniosa processó d’abrics, jerseis i pentinats desafiants de la gravetat, cap a un mateix objectiu.
No duia acreditació de premsa, un dels problemes de no assistir sovint a aquests reunions polítiques, així que vaig anar al darrera de l’auditori, acompanyat del ramat d’abrics, jerseis, corbates i pentinats enganxifosos. Però ¡qué vaig veure! Tot ja estava ple, ni una agulla per encabir dins del paller. Això sí, per davant, un oceà de fileres mig buides, reservades. Què hi feien tants avis en una conferència econòmica? Coses d’arribar només mitja hora abans.
I va arribar el gran moment. Una veu presentava l’honorable senyor Artur Mas i els aplaudiments es van fer sentir, ara ja sí, de les dues mil persones de l’auditori, incloent la colla de pentinats y jerseis entregats a la causa. Començà l’honorable anunciant que seria una xerrada feixuga i demanà paciència. Ja veig que coneixia el seu públic. Dóna les gràcies al President Pujol per ser-hi, i veig somriures i assentiments entre els abrics i les corbates, però també entre els pentinats.
Va començar Artur Mas fent una interessada i realista radiografia de l’estat financer de les espanyes. Tot va malament. Tot? No, hi ha una petita regió d’irreductibles catalans que sobreviu matusserament les envestides de la crisi, això sí, per poc temps. ¡Si Catalunya suma, pot! Així de contundent comença l’honorable. Jo el segueixo veient des del darrera, i li endevino les faccions agraït d’una gran pantalla que l’enfoca. Convergència i Unió s’hi va deixar diners. Durant la seva intervenció torna a fer al·lusió al President Pujol, aquesta vegada per recordar quelcom bo del seu govern. I jo torno a veure al meu voltant els pentinats i els abrics assentint. I arriba la gran primera afirmació de la tarda fent referència al recent pactat finançament d’Andalusia: “Si amb Andalusia es compleix i amb Catalunya no, ¿què vol dir això? Que potser som de segona divisió?. Aplaudiments descontrolats i indignació dels assistents davant la manifesta voluntat estrangera de menyspreuar-nos.
Va seguir l’aspirant presentant un Pla d’Acció de quatre punts per combatre la crisi econòmica a curt termini i unes altres propostes per seguir endavant una vegada n’haurem sortit. Més liquiditat per a persones i empreses i normalitzar el mercat immobiliari van ser les primeres apostes, sensates però contingudes. Els plats forts van venir desprès. Al meu voltant veig que s’hi han afegit gent jove i encorbatada, que, per com parlen entre ells, semblen amics íntims d’Artir Mas, que segueix a la seva... Reformar el mercat de treball atorgant més seguretat laboral als treballadors amb contractes indefinits, però amb més flexibilitat per a les empreses podent-los fer fora més fàcilment. Ell en va dir “que les empreses puguin ajustar la plantilla amb facilitat davant els possibles daltabaixos econòmics com el d’ara”. Els avis que em flanquegen tornen a assentir. ¿Que no estan jubilats? Finalment el quart punt del Pla d’Acció d’Artur Mas: incentivar el consum i la inversió. Això, que sembla fàcil, Mas ho sosté en reducció d’impostos com l’IRPF –si van tornar quatre-cents euros de l’IRPF l’any passat ¿perquè no es pot reduir l’impost directament?-, modificació d’altres impostos i supressió de l’Impost de Successions, que amb els anys ja s’està convertint en tot un cavall de batalla de Convergència i Unió. Al final Artur Mas resumeix tot el seu Pla d’Acció a que tothom faci sacrificis. Bé, tothom menys “els més necessitats i que ja viuen en una crisi permanent”. Una altra picada d’ullet als jubilats pentinats i encorbatats?
Encara va haver temps per una darrera ovació per l’honorable quan va parlar d’aprimar l’administració com a mesura d’exemple de contenció d’avant la crisi. Aquesta dieta també inclouria una reducció del sou del president de la Generalitat en un 10%. Tot plegat, Pla d’Acció inclòs, per mantenir l’Estat del Benestar i que, segons Artur Mas, “no passi el que fins ara mai succeïa: que els nostres néts visquin pitjor que els seus avis”. Torno a notar un moviment de culs al meu voltant i més pentinats i corbates assentint.
“Si Catalunya suma, pot”. Acabava Artur Mas igual que havia començat, amb aquesta afirmació que té més pinta de lema electoral per al 2010 que no pas una afirmació qualsevol. Més aplaudiments i la pantalla reflectía un Artur Mas ben cofoll. Quan es va sentir l’agraïment final va faltar temps perquè tots els avis que havien arribat més de mitja hora abans del començament, marxessin, ara sí, espitats i amb urgència. Era tard i ja havien passat la tarda.