La crisi des del darrere d'un auditori

Crónica

Dilluns vaig anar a la conferència sobre economia que Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Barcelona ‘Sortir de la Crisi, Aixecar Catalunya’. Vaig anar en metro. Com mai m’he prodigat molt en aquests actes he de confessar que hi ha coses que em van sobtar. No és normal veure un grapat d’avis uniformats amb les seves millors prendes sortir d’un comboi de la línia tres a la Zona Universitària. Poca cosa hi han d’anar a fer a les universitats, així que ja m’ensumava que quelcom més hi havia. Caminant espitat els poc més de cinc-cents metres que em separaven de l’entrada al recinte vaig anar escampant dubtes: jo circulava, enmig d’una parsimoniosa processó d’abrics, jerseis i pentinats desafiants de la gravetat, cap a un mateix objectiu.
No duia acreditació de premsa, un dels problemes de no assistir sovint a aquests reunions polítiques, així que vaig anar al darrera de l’auditori, acompanyat del ramat d’abrics, jerseis, corbates i pentinats enganxifosos. Però ¡qué vaig veure! Tot ja estava ple, ni una agulla per encabir dins del paller. Això sí, per davant, un oceà de fileres mig buides, reservades. Què hi feien tants avis en una conferència econòmica? Coses d’arribar només mitja hora abans.
I va arribar el gran moment. Una veu presentava l’honorable senyor Artur Mas i els aplaudiments es van fer sentir, ara ja sí, de les dues mil persones de l’auditori, incloent la colla de pentinats y jerseis entregats a la causa. Començà l’honorable anunciant que seria una xerrada feixuga i demanà paciència. Ja veig que coneixia el seu públic. Dóna les gràcies al President Pujol per ser-hi, i veig somriures i assentiments entre els abrics i les corbates, però també entre els pentinats.
Va començar Artur Mas fent una interessada i realista radiografia de l’estat financer de les espanyes. Tot va malament. Tot? No, hi ha una petita regió d’irreductibles catalans que sobreviu matusserament les envestides de la crisi, això sí, per poc temps. ¡Si Catalunya suma, pot! Així de contundent comença l’honorable. Jo el segueixo veient des del darrera, i li endevino les faccions agraït d’una gran pantalla que l’enfoca. Convergència i Unió s’hi va deixar diners. Durant la seva intervenció torna a fer al·lusió al President Pujol, aquesta vegada per recordar quelcom bo del seu govern. I jo torno a veure al meu voltant els pentinats i els abrics assentint. I arriba la gran primera afirmació de la tarda fent referència al recent pactat finançament d’Andalusia: “Si amb Andalusia es compleix i amb Catalunya no, ¿què vol dir això? Que potser som de segona divisió?. Aplaudiments descontrolats i indignació dels assistents davant la manifesta voluntat estrangera de menyspreuar-nos.
Va seguir l’aspirant presentant un Pla d’Acció de quatre punts per combatre la crisi econòmica a curt termini i unes altres propostes per seguir endavant una vegada n’haurem sortit. Més liquiditat per a persones i empreses i normalitzar el mercat immobiliari van ser les primeres apostes, sensates però contingudes. Els plats forts van venir desprès. Al meu voltant veig que s’hi han afegit gent jove i encorbatada, que, per com parlen entre ells, semblen amics íntims d’Artir Mas, que segueix a la seva... Reformar el mercat de treball atorgant més seguretat laboral als treballadors amb contractes indefinits, però amb més flexibilitat per a les empreses podent-los fer fora més fàcilment. Ell en va dir “que les empreses puguin ajustar la plantilla amb facilitat davant els possibles daltabaixos econòmics com el d’ara”. Els avis que em flanquegen tornen a assentir. ¿Que no estan jubilats? Finalment el quart punt del Pla d’Acció d’Artur Mas: incentivar el consum i la inversió. Això, que sembla fàcil, Mas ho sosté en reducció d’impostos com l’IRPF –si van tornar quatre-cents euros de l’IRPF l’any passat ¿perquè no es pot reduir l’impost directament?-, modificació d’altres impostos i supressió de l’Impost de Successions, que amb els anys ja s’està convertint en tot un cavall de batalla de Convergència i Unió. Al final Artur Mas resumeix tot el seu Pla d’Acció a que tothom faci sacrificis. Bé, tothom menys “els més necessitats i que ja viuen en una crisi permanent”. Una altra picada d’ullet als jubilats pentinats i encorbatats?
Encara va haver temps per una darrera ovació per l’honorable quan va parlar d’aprimar l’administració com a mesura d’exemple de contenció d’avant la crisi. Aquesta dieta també inclouria una reducció del sou del president de la Generalitat en un 10%. Tot plegat, Pla d’Acció inclòs, per mantenir l’Estat del Benestar i que, segons Artur Mas, “no passi el que fins ara mai succeïa: que els nostres néts visquin pitjor que els seus avis”. Torno a notar un moviment de culs al meu voltant i més pentinats i corbates assentint.
“Si Catalunya suma, pot”. Acabava Artur Mas igual que havia començat, amb aquesta afirmació que té més pinta de lema electoral per al 2010 que no pas una afirmació qualsevol. Més aplaudiments i la pantalla reflectía un Artur Mas ben cofoll. Quan es va sentir l’agraïment final va faltar temps perquè tots els avis que havien arribat més de mitja hora abans del començament, marxessin, ara sí, espitats i amb urgència. Era tard i ja havien passat la tarda.