Violència al futbol, també sobre els terrenys de joc

Video - Opinió

Aquesta setmana hem viscut una imatge esgarrifosa. El jugador portugués del Reial Madrid Pepe, fruït de la impotència, la desesperació o, símplement, d'un atac de bogería, va deixar anar un parell de puntades de peu a un adversari del Getafe.



Una persona que acostuma a parlar-me amb sentit comú m'ha comentat avui el següent: "Has vist la patada? Si arriba a tenir el cap aixecat [el jugador del Getafe], li fot una puntada al clatell i el podria haver matat". Tornant a veure la jugada, penso que aquesta persona no anava molt desencaminada.
El problema és que l'acció no és casual, s'aprecia que Pepe dóna la puntada de peu amb intenció i premeditació. Què s'hauria de fer doncs? Sancionar-lo amb uns partits sense jugar? Jo penso que un jugador que és capaç de tenir un atac de bogería similar sobre un terreny de joc se li hauria de retirar la llicència per poder jugar, com a mínim, a Espanya. No volem erradicar els violents dels camps de futbol (no només de les graderies)? No es retira la llicència a esportistes que fan trampa (com al ciclisme, etc.)? Per què s'ha de permetre que un jugador que és capaç de fer el que es veu a les imatges que fa ha de seguir jugant? I dic Pepe, però podría dir-se de qualsevol altre manera i duur qualsevol altra samarreta.

Espanya vista als Estats Units

Premsa Internacional - Economia

Interessant aquest article que el New York Times fa sobre l'economia espanyola. Tot i que es pot veure que el seu corresponsal tanca una mica massa el seu angle de visió, per altra banda és força interessant veure com es reflecteixen i aprofiten el cas espanyol com a 'conillet d'índies' del que pot arribar a passar a Estats Units amb el temps, tot i que ells acabin assegurant que no.

In Spain’s Falling Prices, Early Fears of Deflation

VALENCIA, Spain — Faced with plunging orders, merchants across this recession-wracked country are starting to do something that many of them have never done: cut retail prices.

Prices dipped everywhere, from restaurants and hotels to medicine and fashion goods in March. Hoping to increase sales, Fernando Maestre reduced prices by a third on the video intercoms his company makes for homes and apartment buildings. But that has not helped, so, along with many other Spanish employers, he is continuing to fire workers.

The nation’s jobless rate, already a painful 15.5 percent, could soon reach 20 percent, a troubling number for a major industrialized country.

With the toxic combination of rising unemployment and falling prices, economists fear Spain may be in the early grips of deflation, a hallmark of both the Great Depression and Japan’s lost decade of the 1990s, and a major concern since the financial crisis went global last year.

Deflation can result in a downward spiral that can be difficult to reverse. As unemployment rises sharply and consumers cut spending, companies cut prices. But if sales do not pick up, then revenue can decline further, forcing more cuts in workers or wages. Mr. Maestre is already contemplating additional job and wage cuts among his 250 employees.

Nowhere is this cycle more evident than in Spain. Last month, it became the first of the 16 nations that use the euro to record a negative inflation rate. The drop, though just 0.1 percent, had not happened since the government began tracking inflation in 1961, and Spanish officials have said prices could keep dropping through the summer.

Some of the decline came as volatile food prices sank; the cost of fish fell 4.4 percent, and lamb was down 5.8 percent. But even prices in normally stable sectors like drugs and medical treatments fell 0.4 percent in March, and there were slight declines in footwear, clothing and prices at hotels, restaurants and cafes.

“Alarm bells are going off,” said Lorenzo Amor, president of the Association of Autonomous Workers, which represents small businesses and self-employed people. “Economies can recover from deceleration, but it’s harder to recover from a deflationary situation. This could be a catastrophe for the Spanish economy.”

Deflation is not just a Spanish concern. Luxembourg, Portugal and Ireland have reported price drops, too. While the declines have been slight — and prices rose modestly after factoring out food and energy prices, which can fluctuate widely — other figures released this month suggest the risk of deflation is growing.

In Germany, wholesale prices dropped 8 percent in March from a year ago, the steepest fall since 1987. In Japan, wholesale prices fell 2.2 percent on an annual basis. In the United States, the Consumer Price Index fell 0.1 percent in March, year over year, the first decline of its kind since 1955, though prices rose 0.2 percent excluding food and energy.

“It doesn’t mean it will spread here to the U.S., but we need to look closely at Spain and other places to understand the dynamic,” says Simon Johnson, a professor at the Sloan School of Management at the Massachusetts Institute of Technology and a former chief economist for the International Monetary Fund. “It’s like the front line of a new virus outbreak.”

The trends have unnerved even well-established businesses. “There is such a huge lack of confidence in the politicians, in the European Union and in the banks,” said Arturo Virosque, 79, president of Valencia’s chamber of commerce and the owner of a local logistics company. Ticking off crises going back to the Spanish Civil War in his youth, he said, “this is different. It’s like an illness.”

After price cuts by competitors, Mr. Virosque’s logistics company reduced charges for storage and transportation, and slashed its work force to about 170, from 250. “The worst thing is that we have to cut the young people,” he said, because higher severance make it too expensive to fire older workers.

While unemployment traditionally is higher in Spain than in much of Europe, the sharp increase has many here nervous. The jobless rate for those under 25 is at a Depression-like level of 31.8 percent, the highest among the 27 nations of the European Union.

Before cutting prices in early 2009, Mr. Maestre ordered several rounds of job cuts at his company, Fermax, as sales of the intercoms collapsed with Spain’s housing bubble.

“It’s a question of survival for everybody,” he said. Still, the lower prices have not translated into higher sales. Fermax’s orders fell 25 percent in the first quarter. Prices for some intercom parts that he buys, like video screens, have also come down, but it’s not enough to make up for the sales drought. “Prices have to come down more and we will have to spend less,” he said.

The effects of this downward spiral are evident at Valencia’s principal soup kitchen, in an imposing stone building constructed a century ago as an alms house. Each day, a line forms around the block by noon. The Casa de la Caridad, or House of Charity, is helping three times as many people as it did a year ago. More than 11,000 meals were served in March, and it expects to top 12,000 this month.

As the economic decline has broadened, so has the range of people seeking help. In the past, most were out-of-work immigrants or the homeless, said the center’s director, Guadalupe Ferrer. Today, “it’s more and more people like us who had a house, a respectable job, but are now unemployed.”

The employed worry that falling prices will endanger their jobs as well.

Yolanda Garcia has worked as a butcher under the arches of Valencia’s soaring Art Nouveau central market for a decade, but she’s troubled that a drop in the price of chicken, to 5.99 euros a kilo, from 6.99, has not attracted more customers to her stall.

“Of course, we’re worried the boss will have to reduce staff,” said Ms. Garcia, 38, whose husband, a construction worker, was laid off two months ago.

All this has made deflation, once a subject largely reserved for economists who studied the Great Depression, into front-page news here.

The American economy is less vulnerable to deflation, in part because of the Federal Reserve’s decision to cut interest rates to near zero and increase lending by $2 trillion. TheEuropean Central Bank has also cut rates, though more slowly, and it has resisted the lending measures adopted by the Fed and the Bank of England to prop up spending.

When Spain had its own currency, the peseta, the central bank could have simply devalued it, or cut interest rates to zero. But that is not an option in the era of the euro, when monetary policy is controlled from the European Central Bank’s headquarters in Frankfurt, said Santiago Carbó, a professor of economics at the University of Granada.

“If we enter into a deflationary period, we won’t have the monetary tools to sort it out,” Mr. Carbó said.

Diumenge de Rams al Vaticà

Crònica

A la Plaça Sant Pere del Vaticà hi ha una bústia en la què hom pot demanar per carta una audiència amb el Papa, ara Benet XVI. Tant creients com no creients. Per suposat, l’audiència la concedeixen, però posant-se a la cua d’una llarga llista d’espera. Falta veure si donen prioritat als creients o als no creients, tot i que aquests darrers acostumen a tenir poques ganes de trobar-se amb el Papa, més aviat cap ni una. Però com, segons estudis i enquestes, l’esglèsia perd adeptes, és possible que cada vegada menys gent demani recepcions papals, amb la conseqüent reducció del temps d’espera que això comporta per als veritablement interessats.

El que és clar és que qui vulgui veure a sa Santedat en plena forma tan sols ha d’anar a l’esmentada Plaça de Sant Pere per Setmana Santa, una de les dates assenyalades pels catòlics.

Tot comença el Diumenge de Rams, un dia on, per entrar a la plaça cal traspassar arcs de seguretat com els dels aeroports i uns controls molt més rigorosos; al cap i a la fi s’està creuant una frontera en un dia on res pot fallar. Desprès hi ha l’opció d’asseure’s a les cadires perfectament alineades davant la basílica de Sant Pere o de quedar-se dret al darrere la plaça. L’elecció sembla fàcil però per tenir seient cal una invitació especial cursada pel mateix Vaticà, de manera que els turistes curiosos i accidentals no puguin anar a primera fila. Aquesta sí que és una bona manera de purgar entre els creients, els escollits per l’estat papal per ser els primers, i els altres, defenestrats. I la acolorida guàrdia Suïssa és allà per controlar que tan sols passin els posseïdors de la preuada papereta. Això si no és que es despiten i s’hi entra embadalit sense que ningú (ni un mateix) s’adoni.

Val a dir que per ser creient s’ha de matinar molt. A les nou ja repiquen les campanes més santes de la cristiandat, i a dos quarts de deu, amb tothom ben assegut i els turistes d’empeus al darrere la plaça, comença una de les posades en escena més acurades. El Papa entra amb tot el seu seguici duent palmes i reunint-se al centre de la plaça, al voltant d’un obelisc que segles enrere va ser portat dels indrets més recòndits. Benet XVI beneeix les palmes i les branques d’olivera, juntament amb les de tota la plaça.

La missa continua, ara ja al capdavant de la basílica, amb la façana i la cúpula de Sant Pere com a majestuós i solemne decorat. Qui està acostumat a les celebracions catòliques sap que aquestes no s’allarguen més d’una hora generalment. Però el Diumenge de Rams el món admira i s’ha de fer bé i llarg, al cap i a la fi, els creients són comprensius. El discurs del Papa és protocol·lari i prou assenyat, sense una nota massa alta ni desafinada (la història recent sap que no sempre és així).

Però Espanya és la curiosa protagonista d’aquest Diumenge de Rams. Els ‘peregrins espanyols’, com els anomena el Papa, omplen la plaça amb banderes i samarretes vermelles, sobretot els joves. Enguany recullen el testimoni de les Jornades de la Joventut que han celebrat a Austràlia i que se celebraran a Madrid el 2011. I encapçalant la delegació trobem al cardenal Rouco Varela, just a la dreta del Papa, tota una declaració d’intencions.

Ja gairebé al final una legió de capellans es barregen entre el públic per fer combregar tothom, una imatge espectacular, digne de l’esglèsia. La missa acaba tres hores desprès d’haver començat –ja ho dèiem que seria llarga-, entre cants de ‘¡Viva el Papa!’ i banderes espanyoles onejant arreu. I Benet XVI encara té temps de pujar-se al seu cotxe blanc i fer unes voltes amb el ‘papamòbil’ entre els peregrins de la Plaça Sant Pere, això sí, per uns camins ben preparats i envoltat d’una seguretat aclaparadora. Tot plegat aquesta és una imatge una mica ridícula potser, però impagable per als què poden veure’l d’aprop. Un Diumenge de Rams a Sant Pere és corprenedor. Per suposat, tan sols és un tastet de la Setmana Santa que està per venir, però ja deixa entreveure el dogma a seguir els propers dies. Els creients en surten reforçats, i els no creients poden arribar a replantejar-se el seu ‘no credo’.

Hom es fa creus que hi hagi estudis que asseguren que la fe està en decadència, i més desprès d’assistir a l’enalciment de la fe cristiana.

La guerra del Conseller Saura

Opinió

Manifestacions! Ja fa dies que no s’han passejat més manifestacions pels carrers de Catalunya. I només això ja sembla una proesa. Val a dir que durant dues setmanes ben bones Barcelona va semblar que obtingués el títol de ‘ciutat de les manis’. Però no tinc tan clar que aquesta tranquil·litat sigui bona per a tothom ja que, al no tenir temes candents de què parlar, s’apropa de nou un debat oblidat: la crisi!

Fa unes setmanes José Zaragoza va dir que “estem en una crisi de la què ningú no sap com en sortirem”. Potser l’ambient d’estudiants i periodistes en el què es trobava no va ajudar, però em fa l’efecte que mai ho hauria volgut dir perquè, potser, està donant a entendre que el partit del qual és Secretari d’Organització, el partit que governa Catalunya i el mateix –salvant les sigles- que governa Espanya, tampoc sap com en sortirem. Però sort en tenim els catalans del Conseller Saura.

Aquesta és una crisi que des de fa un temps es compara amb la crisi del 1929, aquella que va desballestar mig món. Els Estats Units d’Amèrica no va recuperar-se d’aquell daltabaix fins poc més de deu anys desprès i gràcies a la Segona Guerra Mundial. ¡Una guerra! Val a dir que els americans van entrar-hi amb una motxilla del voltant de ¡deu (10) milions d’aturats! –enriu-te’n del milió que tenim a Espanya-. La maquinària de guerra i la nova indústria d'armes va fer que es reactivés una economia que, d’aleshores i fins ara, s’ha mantingut al cim del món.

I en Saura, que s’ho veia venir, probablement va decidir muntar una guerra pel seu compte. Però com Catalunya no té exèrcit –una de les mancances de ser un País sense estat- s’havia d’usar allò que més a mà es tenia: els Mossos. El conseller Saura, però, es va fer seva la màxima de Bertolt Brecht per la qual els generals no poden fer la guerra. I ell, com a bon general que és, va comparèixer dimarts passat per explicar una actuació dels mossos discutible, però com si no anés amb ell. Va contestar poques preguntes perquè, al cap i a la fi, ell no va fer cap guerra, simplement va enviar els seus mossos. I és que cada vegada són més seus. Si hi apliqués una mica més de política partidista potser els acabaria comprant uniformes nous de color verd. Tot i que s’assemblaria massa a un altre cos de policia que ja va embolicar que fa fort quan vestia de gris. En fi, les comparacions són odioses i ja s’assemblen prou els uns als altres. Ja estan bé com estan.

El problema ara ve donat perquè ningú sap el que li toca fer. Ni en Saura, ni els Mossos ni la resta de partits que perplexos –i alguns també maliciosament- preguntaven al Conseller d’Interior sobre aquesta guerra encoberta. Segur que si en Zaragoza hagués sabut la facilitat amb la què es pot sortir d’una crisi s’hagués estalviat aquell comentari tant capcot. Però potser millor que sigui així. Al cap i a la fi, la crisi continua, ara se’n torna a parlar i, perquè de tant abusar-ne, es podria estar ben a la vora de que els Mossos es manifestessin també. I aleshores no veig clar qui s’encarregaria de controlar la marxa pel centre de Barcelona.