Diumenge de Rams al Vaticà

Crònica

A la Plaça Sant Pere del Vaticà hi ha una bústia en la què hom pot demanar per carta una audiència amb el Papa, ara Benet XVI. Tant creients com no creients. Per suposat, l’audiència la concedeixen, però posant-se a la cua d’una llarga llista d’espera. Falta veure si donen prioritat als creients o als no creients, tot i que aquests darrers acostumen a tenir poques ganes de trobar-se amb el Papa, més aviat cap ni una. Però com, segons estudis i enquestes, l’esglèsia perd adeptes, és possible que cada vegada menys gent demani recepcions papals, amb la conseqüent reducció del temps d’espera que això comporta per als veritablement interessats.

El que és clar és que qui vulgui veure a sa Santedat en plena forma tan sols ha d’anar a l’esmentada Plaça de Sant Pere per Setmana Santa, una de les dates assenyalades pels catòlics.

Tot comença el Diumenge de Rams, un dia on, per entrar a la plaça cal traspassar arcs de seguretat com els dels aeroports i uns controls molt més rigorosos; al cap i a la fi s’està creuant una frontera en un dia on res pot fallar. Desprès hi ha l’opció d’asseure’s a les cadires perfectament alineades davant la basílica de Sant Pere o de quedar-se dret al darrere la plaça. L’elecció sembla fàcil però per tenir seient cal una invitació especial cursada pel mateix Vaticà, de manera que els turistes curiosos i accidentals no puguin anar a primera fila. Aquesta sí que és una bona manera de purgar entre els creients, els escollits per l’estat papal per ser els primers, i els altres, defenestrats. I la acolorida guàrdia Suïssa és allà per controlar que tan sols passin els posseïdors de la preuada papereta. Això si no és que es despiten i s’hi entra embadalit sense que ningú (ni un mateix) s’adoni.

Val a dir que per ser creient s’ha de matinar molt. A les nou ja repiquen les campanes més santes de la cristiandat, i a dos quarts de deu, amb tothom ben assegut i els turistes d’empeus al darrere la plaça, comença una de les posades en escena més acurades. El Papa entra amb tot el seu seguici duent palmes i reunint-se al centre de la plaça, al voltant d’un obelisc que segles enrere va ser portat dels indrets més recòndits. Benet XVI beneeix les palmes i les branques d’olivera, juntament amb les de tota la plaça.

La missa continua, ara ja al capdavant de la basílica, amb la façana i la cúpula de Sant Pere com a majestuós i solemne decorat. Qui està acostumat a les celebracions catòliques sap que aquestes no s’allarguen més d’una hora generalment. Però el Diumenge de Rams el món admira i s’ha de fer bé i llarg, al cap i a la fi, els creients són comprensius. El discurs del Papa és protocol·lari i prou assenyat, sense una nota massa alta ni desafinada (la història recent sap que no sempre és així).

Però Espanya és la curiosa protagonista d’aquest Diumenge de Rams. Els ‘peregrins espanyols’, com els anomena el Papa, omplen la plaça amb banderes i samarretes vermelles, sobretot els joves. Enguany recullen el testimoni de les Jornades de la Joventut que han celebrat a Austràlia i que se celebraran a Madrid el 2011. I encapçalant la delegació trobem al cardenal Rouco Varela, just a la dreta del Papa, tota una declaració d’intencions.

Ja gairebé al final una legió de capellans es barregen entre el públic per fer combregar tothom, una imatge espectacular, digne de l’esglèsia. La missa acaba tres hores desprès d’haver començat –ja ho dèiem que seria llarga-, entre cants de ‘¡Viva el Papa!’ i banderes espanyoles onejant arreu. I Benet XVI encara té temps de pujar-se al seu cotxe blanc i fer unes voltes amb el ‘papamòbil’ entre els peregrins de la Plaça Sant Pere, això sí, per uns camins ben preparats i envoltat d’una seguretat aclaparadora. Tot plegat aquesta és una imatge una mica ridícula potser, però impagable per als què poden veure’l d’aprop. Un Diumenge de Rams a Sant Pere és corprenedor. Per suposat, tan sols és un tastet de la Setmana Santa que està per venir, però ja deixa entreveure el dogma a seguir els propers dies. Els creients en surten reforçats, i els no creients poden arribar a replantejar-se el seu ‘no credo’.

Hom es fa creus que hi hagi estudis que asseguren que la fe està en decadència, i més desprès d’assistir a l’enalciment de la fe cristiana.